Un ple de protocol on els precs i preguntes és el més interessant

 Aquest ple d'octubre va ser d'aquestos xorres per passar l'estona. Un cop més la part més interessant amb diferència la va portar el públic queixant-se de la neteja i dels contenidors i de que no es premia als que reciclen. Reciclis o no al final tots paguen igual. No res un dejà vu amb els problemes eterns del Vendrell que es van agreujan però els polítics al seu puto rollo fent obres faraòniques que no interessen a ningú i putegen a tots. Una política de la torre d'ivori. Socialisme populista en estat pur.

A sol i madero

 A vegades a la feina coneixes persones peculiars d'aquestes que no serveixen de res els currículums i les fotos trucades. Ara hem acomiadat a dos cracks de la vida. Per una banda una artista que encara ha de trobar la seva via d'expressió perquè pugui trobar el bon camí, però tot arriba. Per altra costat tot un senyor que treballa el cost i al ment i tot i que és jove te una base que sembla que tingui 30 anys més. Aquest món de la joventut és un món precari i aquí només és mira la policia i quatre tècnics massa ben pagats que maquillen una política que fa pena. Però res. Ha estat un regal de la vida i esperem que arribin al seu lloc. Són gent que val la pena coneixer i la vida a vegades et porta aquest tipus de regals.

Sor Maria de la quarta planta prega per nosaltres

 

Quan les coses fa anys que estan molt mal fetes i vols arreglar una cosa i llavors es trenquen tres i anar fent sort que tenim la mare superiora que s'encarrega de confessar a tots els fidels que ho demanin. No hi ha solució perquè els polítics de torn només van a guanyar eleccions i la majoria de personal doncs que el bombin. Anem apuntam les peticions  i si hi ha un racó en un parell o tres d'anys pots caure entre els afortunats dels designis divens. La política del que hay de lo mio ya ni funciona ni a petita ni a gran escala. El vaixell fa aigues per tots cantons. Sort que encara xuta la nòmina i quatre coses més de serveis mínims sinó hi hauria un botí a bord, però res som feliços i fem taules de drets socials i després ens ho passem tot pel forro.

Una fira per omplir l’expedient

 

 

 

La presumpta Fira de Santa Teresa del Vendrell ja fa uns anys que ha deixat de justificar aquesta denominació ha derivat en un passeig per una Rambla on hi ha diferents parades de menjar i beure. Tot això ben amanit amb unes quantes dosis musicals, sobretot versions de peces finals del segle passat que és una cosa que mai falla. Una setmana abans varen programar el BPfest que és una mostra de la música de casa nostra amb versions i creació pròpia. Es podria aprofitar aquestes dues propostes per posar algun d’aquests grups dins la mostra gastronòmica per allò que entre tall de pernilet i copa de vi vas escoltant alguna cosa feta a KM 0 per a noves promeses. Per tenir una com la que teníem multisectorial que era un calaix de sastre de tot el que volia venir. A tocar teníem matalassos, assegurances bijuteria i mil coses més. Un poti potí que era com un mercat de divendres però amb aires de grandesa. La gent vol beure i menjar i d’això en tenim encara que haguem de recórrer a Estrella de Galicia per omplir els espais perquè alguns d’aquí ja ni volen venir perquè no els hi resulta gens rentable si fa una mica de mal temps, però si plou dissabte tarda  la cosa pot resultar ruïnosa.

Aquí a Calafell tenim la fira medieval que és una empresa que va de poble en poble aportant una ambientació temporal, però la resta és el mateix. Només falta trobar alguna parada de venedor de carcasses de mòbil i ja ho tenim tot ben tocat i posat.

Avui en dia el que es porta són les fires temàtiques: medi ambient, vi, playmòbil, manga, jocs vintage i altres que es poden anar implementant segons la voluntat i pressupost dels organitzadors.

Fa uns 10 anys al Vendrell s’havien fet fires de petit format amb el nom de “Tastets” que si que reunien petits establiments de casa nostra amb producte de proximitat, però ara com s’ha d’omplir l’espai es porta una mica d’aquí i es reserva els espais grans a les grans marques. Al final tots hi treuen la seva partida, però la versió més propera queda una mica aigualida al costat dels grans imperis.

El Vendrell és una localitat que està plena de potencialitats, però clar si mai no els hi donem llum verda no podrem fer res perquè aquesta promesa es faci realitat i sorgeixi a la vida pública.

Primer de tot rebaixar els preus del estands perquè per tres dies i dues nits el preu que es paga es massa car. No cal ser tan bonics sinó que siguin pràctics i que la gent del poble hi pugui participar. En aquest espai també hi hauria d’haver lloc per als museus del Vendrell amb una petita mostra del que una persona que torni es pot trobar a la vila. Abans hi havia un estand l’Ajuntament amb els seus projectes faraònics i on sempre podries arreplegar encara que fos un bolígraf. Ara el protagonisme directament ja va a la policia municipal que és l’estrella del consistori i d’aquesta manera deixem de banda la resta de valors que tenim a casa nostra. Si no ens ho creiem no podem potenciar el que tenim. No tot són sirenes i cascos de policia en aquest món.

Evidentment en una fira de menjar com aquesta no cal promocionar segons quins restaurants del Vendrell perquè quan surts de la Rambla ja potser estàs tip de veure vi i pernil, però sempre hi ha gent que aposta per altres ofertes que no estan incloses en aquest espai a l’aire obert de tapes i similars.

Una fira que identifiqui el Vendrell perquè el tema exposat cada dia va perdent terreny en el nostre comerç, només cal donar un tomb i veure com els negocis d’inspiració oriental van creixent en aquesta vila tan especial. Aquest és el millor dels casos perquè el més senzill es veure negocis amb la porta tancada.

El Vendrell mereix una fira que el representi per promocionar-se. No s’hi val omplir per omplir amb el més fàcil que podem trobar al mercat perquè encara queden moltes coses per mostrar i aquesta fira només representa una petita part del nucli Vendrell i de la resta del municipi res de res.

La Cena, una peli molt humana on es veu la lluita dels dos bàndols arran d'un àpat de Vips franquistes

 La Cena és una pel·licula que ens posa en els primers batecs del franquismes cara a cara les dos bandols enfrontats al voltant d'un super de Franco. Una història on es veu la doble cara de molts personatges i els papers que juga cadascú. Una proposta molt humana amb un gran Alberto San Juan que fa un paper genial, molt proper a la seva persona. És un petit món dins l'Hotel Palace de Madrid on hi ha una lluita entre els diferents poders. Molt interessant per veure la cara humana de la guerra amb els seus petits i grans protagonistes moguts pels seus interessos. Una peli que val la pena. Ara per comprar l'entrada del cinema s'ha de fer en unes màquines a l'entrada. Ja no hi ha la persona que ho ven. T'has d'espavilar amb targeta o efectius. Al final tot cada dia més autòmatic. 

Una gran iniciativa de la Llibreria Mitjans del Vendrell

 La Llibreria Mitjans té els mateixos anys que jo, és del 69. Aquest és un detall que sempre he tingut en compte. Doncs res que ha tingut una nova gran iniciativa com és fer una cadena cultural de llibres per portar aquest preuat tresor des de la seva seu històrica fins a la nova al carrer Montserrat. Una gran idea que segur que serà molt ben acollida per la gent i que un cop més m'he de treure el barret al veure que al Vendrell que té moltes coses millorables en té algunes que són de champions. Només vull felicitar aquesta gran idea i esperem que segueixe sent el batec cultural del Vendrell perquè la veritat que és l'única llibreria que queda en una població real de 50.000 persones. Una dada que vol dir moltes coses. Doncs res enhorabona i endavant.

Llarga vida al periodisme de KM 0 penedesenc

 

 

 

Ha estat tot un plaer col·laborar des del primer exemplar amb aquest nova versió reexida de la Fura.  Des del 1995 que em dedico a escriure amb certa freqüència en els mitjans de comunicació pendesencs. Vaig començar al 3 de Vuit, però ben aviat els marcs principals varen ser el malaurat Diari del Baix Penedès i l’Eix Diari. La meva participació a la Fura és presumptament quinzenal, però la cosa pot variar sobre la marxa.

La Fura és un dels referents de casa nostra encara que molta gent encara confongui que la gratuïtat potser fàcil sinònim de baixa qualitat. Un cop més en aquest mitjà en paper i digital la cosa no és compleix perquè des de la primera pàgina fins la darrera hi ha un nivell informatiu de primer ordre amb la propaganda justa per poder mantenir-se viu econòmicament en aquesta societat capitalista. Avui en dia que moltes llibreries ja sòn història trobar un exemplar de la Fura en un dels exercicis humans més cotidians de la nostra rutina com anar a buscar el pa. Una maridatge cultural que serveix per omplir el cos i l’esperit del bo i millor de cada setmana. Un tastet original perquè els continguts de les notícies de cada setmana s’elaboren. No és un copiar i enganxar com practiquen altres mitjans. S’ha convertit  en un dels pilars claus  d’aquest Penedès que cada dia acull més gent que no pot viure a l’Àrea Metropolitana per motius econòmics, entre d’altres raons. Llarga vida a la Fura perquè conserva aquest esperit que la va impulsar  en la seva primera etapa l’any 1982 i es va adaptant a la modernitat seguint el pols de la societat. Un brindis per una llarga vida.